Dime quién soy, Júlia Navarro

Dime quién soy és una novel·la que he anat deixant per llegir més endavant des de fa temps. No és que no m'atraiés prou el tema, tampoc era degut a les opinions rebudes, gairebé sempre favorables. Però he de reconèixer que tenia alguns prejudicis abans per començar a llegir aquest llibre d'una vegada. I els prejudicis em van durar unes tres centes pàgines de lectura inicial - Dime quién soy és un "novelón" de gairebé 1100 pàgines-. Quins eren els prejudicis que jo tenia al principi? En resum, em semblava que el llibre era un supervendes a l'ús, una trama ben dissenyada, tragèdia, amor i misteris a parts iguals i una bona dosi de carrincloneria, aquest era el punt que més m’amoïnava. Però un cop passat el primer estadi de lectura vaig rendir-me a la història completament i vaig beure'm la novel·la amb ànsia per conèixer l'esdevenir de la vida de la seva protagonista, Amelia Garayoa. De cop i volta vaig trobar-me literalment "enganxada" als esdeveniments i als personatges que descriu molt bé l'escriptora i periodista Júlia Navarro. La història no és una història molt original, els fets transcorren des de l'Espanya republicana dels moments previs a la guerra franquista, fins a la guerra freda, però tot i així s'ha de reconèixer el mèrit de l'escriptora de fer creïble uns personatges que viuen les seves vides al límit en tot els sentits, sobretot ideològics,

i els escenaris van des del territori espanyols a l'Alemanya nazi, el París previ a l'ocupació, la Grècia ocupada, l'Argentina dels anys 40, la Rússia estalinista, Polònia, Egipte, el Regne Unit, Itàlia o Israel. La documentació és simplement inmillorable, almenys des del meu punt de vista, i la descripció dels estats emocionals també. 

Des del meu punt de vista, el que seria el punt dèbil de la historia és el personatge que ens va descobrint la vida de la protagonista, el seu besnét, troba el fil de les històries de forma facilíssima, sobretot tenint en compte que fins al moment en que es posa a investigar sobre la vida de la seva misteriosa parenta ningú no en sabia res. I a la vegada, els testimonis que va trobant, situats a diversos punts del mapa (Itàlia, Gran Bretanya, Israel…) tampoc no fan una explicació de tot el que coneixen d'una vegada, sinó que fan que l’investigador de la vida d’Amelia vagi i torni en diversos moments per ser entrevistats seguint el principi de linialitat en el temps de la historia de la protagonista. En fi, que hi ha dosis d’increidibilitat en la forma de descobrir la vida de la protagonista per part del jove narrador, així com també resulta bastant increïble que Amalia Garayoa concentrés en la seva vida tantes vides. Però això és la ficció, la concentració d’esdeveniments increïbles, si l’escriptora ho vol, en un sol personatge.

A banda d’aquestes llicències de la ficció, la novel·la és un “reportatge” fascinant sobre la recent historia de la humanitat, fets que per als més joves poden semblar molt llunyans però que cal que no oblidem mai: les barbàries que suposen totes les guerres, la bojeria d’alguns líders com ara Franco, Mussolini i Hitler, la duresa de la vida de moltes persones i els rencors acumulats. Sens dubte, una novel·la extraordinària per entendre el present històric i aprendre del passat.

José Luis Sampedro: Ha mort un gran home

Avui, 9 d'abril de 2013 ha mort un gran home, ha mort José Luis Sampredro, economista, escriptor, divulgador, una ment lúcida i un esperit valent com pocs, una persona honesta de cap a peus sense fisures ni petites escletxes. No tenia pensant fer cap entrada al blog avui però no m'hi he pogut estar de fer el meu petit homenatge a aquest gran home. Ara ens queden les seves reflexions i els seus llibres. Jo no deixaré mai de recomanar-ne dos especialment: La vieja sirena y La sonrisa etrusca, dues meravelles, dues joies. Com l'home que les va escriure i que acabem de perdre. Descansi en pau.

Javier Reverte, La noche detenida

Javier Reverte és un periodista que ha dedicat gran part de la seva vida ha publicat llibres sobre viatges, però aquest cop Reverte explora l'àmbit de la ficció amb una obra EMOCIONANT, així, en majúscules. No es tracta d'una novel·la original, tracte el conflicte armat als Balcans, i és la història d'un amor impossible, però Reverte aconsegueix que el lector es posi en la pell dels personatges principals, sentin la por de les bombes al caure, l'amor entre els morts, la nit detinguda esperant l'arribada de la llum del dia i de la guerra.
Reverte va viatjar a Sarajevo l'any 1992, per escriure reportatges sobre la guerra als Balcans, d'aquella experiència va sorgir la novel·la La noche detenida, una història que xucla de la realitat per ficcionar les vides de persones que es converteixen en personatges, fins a quin punt hi ha realitat i ficció és difícil d'esbrinar, i segurament en algun moment de la lectura molts lectors es plantejaran si realment hi ha un Miguel i una Alma, els protagonistes de la novel·la, en la vida real. Perquè Reverte explica precisament l'estada un periodista a Sarajevo, de fet la novel·la comença a París, on el Miguel, periodista "alternatiu", rep l'encàrrec de viatjar a Sarajevo per fer una sèrie de reportatges en profunditat sobre l'esdevenir del conflicte, sobre la vida de les persones més enllà de les grans xifres i estratègies que ja cobreixen els grans mitjans de comunicació dia rere dia a les portades dels diaris, als telenotícies i a les emissions de ràdio. El periodista, deixa la comoditat de la vida acomodada a París i la companyia de la seva parella per marxar un temps i omplir-se de la quotidianitat d'una guerra, com totes, trista. I l'estada de Miguel canvia la seva pròpia vida. No només per veure i viure en pròpia pell l'horror de la violència, sinó també i sobretot perquè coneix l'Alma, una metgessa valenta que ha aconseguit que el fill i el marit s'allunyin de la ciutat assetjada però que no pot deixar d'exercicir la seva professió i fugir ella per una sòlida vocació de salvar vides, tot i que la seva pròpia estigui amenaçada. Entre els dos sorgeix un amor impossible, efímer però intens. És l'amor entre dues persones adultes que saben que aquella relació té un principi i un final, cap dels dos és lliure, i tampoc es plantegen res més enllà del parèntesi que representen aquells dies. Un amor madur i un amor preciós i emocionant en què es troben dues ànimes que no deixaran d'estimar-se. I més enllà de la història d'amor i del conflicte, la novel·la fa reflexions interessants sobre el paper dels mitjans de comunicació a les guerres, sobre la presència i actuació dels periodistes en els conflictes, la forma en què tracten els subjectes afectats (moltes vegades com a objectes), i l'ètica d'una professió que cada cop costa més que surti al carrer a cercar notícies.

Jonathan Franzen, Llibertat

Llibertat és una novel·la gegantina altament recomenable. No és una novel·la fàcil, en el sentit del tipus de novel·la que enganxa des de la primera pàgina. Però un cop dins de la història els personatges captiven i la ploma del nord-americà Jonathan Franzen deixa ganes de més. Les més de vuit-centes pàgines repassen la història recent dels Estats Units d'Amèrica, de la classe mitja-alta, de la pagesia, de la classe política, dels que eren joves als anys setantes i dels que són joves avui en dia. Una novel·la que pren partit sense caure en les simplificacions, des del meu punt de vista és tot el contrari, un poliedre complicat, amb costats foscos i costats clars però mai senzills. La novel·la explica la vida d'un matrimoni qualsevol, la família Berglund, formada per la Patty, en Walter i els seus dos fills, el Joey i la Jessie, d'entrada dos pols oposats que en realitat s'assemblen més del que creuen. El protagonisme el completa l'amic de la parella, en Katz. La trama principal l'explica la Patty a través d'un diari que li serveix com a teràpia en un moment de depressió i desorientació, un moment en què els sòlids pilars en què creia construïda la seva vida es fan miques. És innmegable el to àcid, crític, de la descripció que en fa en Franzen d'aquests personatges que forman part d'unes generacions que actualment conviuen als Estats Units. I com l'afany de fer ús de la llibertat personal porta a tots i cadascun dels personatges a fer el que creu que vol en determinades situacions, arribant a una "veritat" absoluta que a vegades porta a circumstàncies complicades, decebedores o tristes però que, finalment, porten a la redempció de tots els personatges. Una novel·la de veritats no sempre agradables, de fugida de les hipocresies i de la recerca de l'honestedat de les persones.

Irene Nemirowsky, Suite francesa

Aquest escriptora ha estat un dels meus últims grans descobriments. Irene Nemirowsky (Kiev, 1903-Auchswitz, 1942) venia d'una família benestant ucraniana, va ser educada per una institutriu francesa, va viure a França i el francès va ser la llengua de les seves escriptures. No té gaires llibres escrits perquè no va tenir gaire temps. Es trobava a França durant l'ocupació nazi, i va ser perseguida. De fet va ser una de les moltes víctimes que va morir en un camp de concentració, lluny de les seves filles, que van poder escapar de l'extermini, i que van guardar durant anys una maleta de la seva mare, la maleta contenia una novel·la captivadora, que la Irene no va poder acabar. Suite francesa és la darrera obra inacabada de l'escriptora ucraniana, una novel·la que parlava del que estava passant a la França del moment, de l'arribada de les tropes alemanyes a França, de la confusió de la població, de les famílies dividides, de les vides truncades. Una novel·la que parla del millor i del pitjor dels homes i de les dones, de la  humanitat en singular i de la barbàrie de la humanitat en plural. Una novel·la completament actual, perquè, siguin quines siguin les circunstàncies que ens envolten, les persones continuem manifestant semblants inquietuds, desitjos i pors. I que posa de manifest, com ho fan molts altres llibres, que la fi no justifica els mitjans, mai, que això només és una excusa interessada. No us perdeu aquesta novel·la plena de petites vides palpitants, petites segurament vistes des de la perspectiva dels poderosos, gegants vista des de la perspectiva de la Irene, vides que no sabem en molts casos com acabaran perquè l'escriptura no va poder continuar escrivint. Però que trenquen el tòpic que diu que una novel·la ha de tenir un inici, un nus i un desenllaç. A Suite francesa li manca el final  però té una força inusual, és una novel·la que destil·la realitat i impecablement escrita.

Viure cada dia

Un nou dia pot ser un dia qualsevol i un nou dia pot ser un dia en què tot canvia.
A vegades no ens adonem de les coses bones que tenim, de la meravella que és respirar profundament i sentir que estem vius. En una setmana dues persones properes m'han parlat de dues persones que han mort de forma inesperada. Pel que els envolten hi haurà un abans i un després. Per ells ja no hi haurà res.
No oblidem que és realment qüestió de sort poder o no respirar un dia, no oblidem cada dia que aquell pot ser l´últim dia. Aprofitem cada moment. CARPE DIEM.

Començar per l'inici

Un dia com un altre.
No és que tingui un clar objectiu per obrir un bloc. És a dir, que no sóc experta en res, no parlaré d'una cosa fins a avorrir, això espero, ni pretenc donar lliçons sobre res en concret.
Simplement vull escriure, crec que és una de les coses que més m'agrada fer. I vull compartir, comunicar-me, expressar-me. Per això aquest bloc.